Memories d'una geisha
M’ha costat decidir-me a escriure, però com que sé que encara algunes persones llegeixen les meves avorrides parrafades i com que també sé que si no escric quan em veuen em renyen... doncs he decidit que no puc abandonar aquesta mena de Diari.
Es pot dir que encara estic passant una època de canvis d’humor una mica dràstics i quan m’odio a mi mateixa odio a tot el món... però en general estic bé, en qüestions sentimentals.
Realment l’estiu em cansa i m’avorreix, però dintre de tot es un avorriment sa. He començat a treballar, allà és quan veig l’avorriment en persona... i el cansament de tot el cos. És una feina irregular ja que el meu objectiu és solucionar als nens els petits problemes que tenen en el seu curs de mecanografia, així com els hi ensenyo com van aquelles ferralles de màquines d’escriure i arxivo les seves lliçons desastroses amb les corresponents excepcions brillants. Per una part em podeu dir que tinc sort de tenir aquesta feina ja que no és gaire dura, és tranquil•la i fàcil, però a mi això d’estar-me gaire estona sense tenir feina em cansa, m’agrada estar activa i així em passen les hores més ràpid... ja que, hi faig les seves horetes eh! De moment ja en porto 65! Buffffff
Sempre us parlo dels meus sentiments i de les coses més rellevants que em passen, com ja us he explicat (tampoc crec que us pugi parlar de res més), però avui a part expressar-vos els fets més rellevants m’agradaria parlar-vos d’un llibre.
Fa molt temps que me’l van recomanar, és diu Memòries d’una geisha de Arthur Golden. Us el recomano de tot cor, està amb el llisto ben alt el la meva llista de llibres i hi he après molt d’ell. Per començar la major part del llibre transcorre una història amb les seves intrigues, els seus patiments, les seves emocions, etc. Però cap al final... passa un fet que et canvia tota la visió de la novel•la, i aquest fet a mi em va emocionar i molt, sort que estava a casa meu quan ho vaig llegir... perquè si m’hagués posat a plorar al mig de la feina... hagués estat una mica tràgic. Una cosa que també em va sorprendre molt del llibre és que amb moltes parts em vaig sentir identificada, en la vessant de innocent de la protagonista concretament, aquesta esperança infantil, fantàstica i irreal, és molt pròpia meva, sobretot de quan era petita i que curiosament la protagonista també la té de petita. De ben segur que els que l’hàgiu llegit ja sabreu de que parlo.
Una de les coses que també m’han fascinat és tot aquest món de les geishes, que són, pels que no ho sàpiguen, les dones que serveixen el té o Sake als homes, a les cases de té del Japó; els distreuen amb la seva bellesa (ja que van maquillades i porten quimonos de seda i estampats amb paisatges de colors vius o apagats i complementat amb fils d’or o argent), les seves converses i les seves danses. L’autor et relata al principi de la novel•la que és un holandès que un dia va veure una dansa de varies geishes i que al final aconsegueix redactar les memòries de una d’elles, l’autor et fa pensar que és ell l’holandès, però resulta que l’holandès també és de la novel•la i jo pensant-me durant tot el temps que vaig estar llegint la novel•la que aquella geisha, Sayuri Nitta, havia existit realment i al final quan diu que el personatge és imaginari... em vaig decepcionar molt.
Es pot dir que encara estic passant una època de canvis d’humor una mica dràstics i quan m’odio a mi mateixa odio a tot el món... però en general estic bé, en qüestions sentimentals.
Realment l’estiu em cansa i m’avorreix, però dintre de tot es un avorriment sa. He començat a treballar, allà és quan veig l’avorriment en persona... i el cansament de tot el cos. És una feina irregular ja que el meu objectiu és solucionar als nens els petits problemes que tenen en el seu curs de mecanografia, així com els hi ensenyo com van aquelles ferralles de màquines d’escriure i arxivo les seves lliçons desastroses amb les corresponents excepcions brillants. Per una part em podeu dir que tinc sort de tenir aquesta feina ja que no és gaire dura, és tranquil•la i fàcil, però a mi això d’estar-me gaire estona sense tenir feina em cansa, m’agrada estar activa i així em passen les hores més ràpid... ja que, hi faig les seves horetes eh! De moment ja en porto 65! Buffffff
Sempre us parlo dels meus sentiments i de les coses més rellevants que em passen, com ja us he explicat (tampoc crec que us pugi parlar de res més), però avui a part expressar-vos els fets més rellevants m’agradaria parlar-vos d’un llibre.
Fa molt temps que me’l van recomanar, és diu Memòries d’una geisha de Arthur Golden. Us el recomano de tot cor, està amb el llisto ben alt el la meva llista de llibres i hi he après molt d’ell. Per començar la major part del llibre transcorre una història amb les seves intrigues, els seus patiments, les seves emocions, etc. Però cap al final... passa un fet que et canvia tota la visió de la novel•la, i aquest fet a mi em va emocionar i molt, sort que estava a casa meu quan ho vaig llegir... perquè si m’hagués posat a plorar al mig de la feina... hagués estat una mica tràgic. Una cosa que també em va sorprendre molt del llibre és que amb moltes parts em vaig sentir identificada, en la vessant de innocent de la protagonista concretament, aquesta esperança infantil, fantàstica i irreal, és molt pròpia meva, sobretot de quan era petita i que curiosament la protagonista també la té de petita. De ben segur que els que l’hàgiu llegit ja sabreu de que parlo.
Una de les coses que també m’han fascinat és tot aquest món de les geishes, que són, pels que no ho sàpiguen, les dones que serveixen el té o Sake als homes, a les cases de té del Japó; els distreuen amb la seva bellesa (ja que van maquillades i porten quimonos de seda i estampats amb paisatges de colors vius o apagats i complementat amb fils d’or o argent), les seves converses i les seves danses. L’autor et relata al principi de la novel•la que és un holandès que un dia va veure una dansa de varies geishes i que al final aconsegueix redactar les memòries de una d’elles, l’autor et fa pensar que és ell l’holandès, però resulta que l’holandès també és de la novel•la i jo pensant-me durant tot el temps que vaig estar llegint la novel•la que aquella geisha, Sayuri Nitta, havia existit realment i al final quan diu que el personatge és imaginari... em vaig decepcionar molt.