Oh!
I no suporto k em clavis la teva mirada d’ulls blaus i esperis k te la torni amb un somriure com feia abans. No m’agrada que vulguis jugar a enllaçar els teus dits amb els meus, com vam fer aquella freda nit de febrer.
No entenc per què esperes de mi allò que jo ja no et puc donar. I em molesta que no entenguis que per part meva ja fa temps que tot va acabar. Així que no em demanis disculpes tantes vegades, ni te n’alegris en veure’m, ni et molestis en fer-me dos petons mentre somrius i esperes que te’ls torni. Perquè per mi tots aquests moments ja fa temps k van perdre el seu significat.
Que jo em pensava que els teus llavis eren només meus. Però era massa demanar.
