THaT's Me
I aquesta és la versió de moment del meu text al Llampec... suposo k n'hi haurà coses que es canviaran, i ni tan sols té títol. Però tot arribarà. L'Eimy ja ho sap que és difícil de fer-ho, enkara que sembli una xorrada. Potser era més fàcil escriure el text abans de fer la foto, perquè a mi almenys m'ha limitat molt la foto que he fet, tot i que m'encanta.
Res Núrieta, que aviam si tu te m'inspires demà, eh? I sinó et faig de musa xDDD Weno us deixo amb aquesta paranoia, que no dic que m'enkanti, perquè la vull arreglar. Però no em desagrada.
Néixer. Construir el nostre camí. La vida, una gran escala. Però té fi. Com tot. Encara que no el veiem, potser. Hi és. I ens espera.
I jo, aquí. Continuo i avanço i creixo. Tu no tens por. Jo? Jo tampoc. Però no miraré el final. Perquè sóc covard. Ni miraré avall. Et miraré a tu. Vivint la veritat, la mentida, la falsedat. Tothom ho fa... Un simple cicle vital. Avançarem per camins paral·lels, fins que, un dia, les nostres vides es creuin i es facin grans. Llavors, el camí solitari deixarà de ser-ho, i tu ho notaràs. Perquè ja no estaràs sol. Perquè cada esglaó no et serà tan difícil. I perquè quan caiguis algú t’agafarà la mà.
La vida continua i et va refent. Per dins. Per fora. Perquè el temps va passant i amb ell canvia el cel. El poble. La gent. Tu també. I ell. El temps ho canvia tot. Però també ajuda a canviar. A avançar i a construir aquell destí que t’ha tocat. Però que t’agrada.
I un dia, de sobte, o no, tot s’acabarà. Potser enmig d’un somni. Potser, d’una realitat. Allò serà un final. Un principi. El principi del final.