I like Shrek
L’altre dia vaig veure I am legend (2007), la pel·lícula de Francis Lawrence i protagonitzada per Will Smith. Basada en la novel·la del mateix títol de Richard Matheson, publicada el 1954, n’existeixen dos versions (que jo sàpiga) anteriors: L’Ultimo uomo della Terra (1965), de Ubaldo Dagona i Sindey Salkow, protagonitzada pel Vincent Price; i la traumada The Omega Man (1971) de Boris Sagal, i amb l’expert tirador Charlton Heston en el paper de Robert Neville. I dic traumada perquè, a banda de les referències a la Guerra Freda de rigor, els vampirs de la novel·la o de la versió del 1965 es van substituir per una mena de secta vestida de negre que s’anomena “The Family” en una estranya referència a la família Manson que feia escassament dos anys (1969) havia protagonitzat una sèrie d’assassinats.
Tornant a la versió del 2007, he de dir que us la recomano perquè és un producte bastant complert i on s’ha fet un important esforç per actualitzar i contextualitzar en l’actualitat els continguts de l’original. És una bona opció si després de veure REC (Balagueró, Plaza, 2007) us ha quedat un mal sabor de boca. A mi em va agradat especialment l’escena en que busca a la Sam i la de la trampa. A més és un paper que ajuda i molt a treure de la mediocritat interpretativa en que estava encasellat el Will Smith, que senzillament ho broda.
El fotut d’aquestes pel·lícules és veure el malament que envelleixen, perquè probablement la dècada que ve ja n’haurem de fer un nou remake ja que els continguts estaran totalment desfasats. Fa molta gràcia veure els vampirs de la del 1965 a pas de mort vivent, vestits amb roba estripada, plens de pols, armats amb pals i pedres, però que es derroten amb alls, estaques i miralls. I encara més gràcia fan els de la secta mutant del 1971 amb túniques negres i ulleres de sol, una espècie de gòtics que rebutgen a la tecnologia moderna però que no s’estan de fabricar catapultes. En fi, com diria en Neville, “I like Shrek”.
El millor: nosaltres som la causa del nostre final com a espècie.
El pitjor: poques reflexions sobre els temes apocalíptics que evoca.