Aix...
Acabo de recordar que fa segles que no passo res del Diari de Setmana Santa... Que no sé si ho llegeix algú o no però va, vaig a passar l'últim tros :p
Part 19
Quan ja començava a ser fosc vam tornar a casa (collonets com li agrada caminar en aquest Viggo). A l’entrar no vam veure ni l’Orli ni a la Viqui i tot estava en silenci. Com que la porta de l’habitació de la Viqui estava mig oberta, vaig donar una ullada i els vaig veure a tots dos abraçadets. Vaig anar cap al sofà, on s’havia assegut el Viggo. Em vaig posar al seu costat i li vaig dir que no calia preocupar-se per ells tot acariciant-li la cara i fent-li un petó.
Com podeu comprovar hi ha hagut una pausa d’uns quants dies... L’Àgata es va posar de part justet quan explicava com li havia dit al Viggo que ja no calia preocupar-se per l’Orli i per mi. Ale! Allà enmig del càsting! El noi aquell... ja no sé com es deia, va ser molt amable i ens va portar a l’hospital amb el seu cotxe. Però això ja és una altra història tu! Només dir que tots dos estan molt bé i al pare li cau la baba de manera exagerada.
Total que sembla que seré jo l’encarregada d’acabar la història que vam començar fa uns dies...
Al dia següent de la reconciliació ja havíem de tornar cap a casa. La perspectiva de poder-hi tornar amb cotxe es va veure truncada quan la poli va trucar al Viggo per dir-li que se li endurien el cotxe com a prova del robatori i posterior segrest... A bones hores!! Ja ens havíem passejat per mitja comarca amb ell!
Així que ens tocaria pillar el tren altra vegada. Per horaris i bitllets vam haver de conformar-nos amb un d’aquells leeeeeeeeeeeents que paren a tot arreu. Seria un viatge llarg però tots teníem ganes de tornar a la civilització.
Al tren, li vaig dir a l’Àgata que tot i el que havia passat no m’arrepentia d’haver-hi anat. I que mirat en perspectiva havia estat una aventura d’aquelles de pel·lícula. I que si això i que si allò altre, sense saber ni com vam acabar fent una pluja d’idees en una llibreta vermella que portava i el boli Kukuxumuso del fatídic dia.
L’Orli i el Viggo van flipar al descobrir aquesta vessant creativa nostra i lo ràpid que enllaçàvem uns fets reals amb uns altres d’inventats. No donaven crèdit!
Com que estàvem en un bloc de 4 seients els 2 peps intentaven seguir les nostres notes però crec que no pillaven de la missa la meitat.
I enmig d’aquest caos inspiracional va sonar una melodia de mòbil molt familiar i jo, sense ni pensar-ho, vaig soltar “uate, aquí hay tomate...”, vaig mirar a l’Àgata i partint-nos el cul vam dir “Orlando”. El pep de l’Orli va mirar-nos dient “què?” i apa, naltrus a riure més encara. Com es nota que no ha crescut amb l’anunci del tomàquet fregit Orlando.
Quan vam arribar a Barcelona va ser el moment de les despedides. Va ser bastant... que va ser horrible vamos. Sobretot per l’Àgata i el Viggo que veien que després de decidir viure junts s’havien de separar per saber quant temps... O això pensava jo perquè molt abans del que m’esperava l’Àgata va empaquetar i en menys d’un més ja estava instal·lada a Los Angeles amb el Viggo. Això és iniciativa i el demés tonteries!!
Lo meu amb l’Orli va anar bastant bastant més lent. Que si escales a Barna durant el rodatge d’alguna peli, que si escapades al cul del món durant les vacances de l’escola, que si trobades a mig camí... Un show vamos!
Diria que mai recorreré tan món com en aquella època. Era una bogeria. Ell insistia en que em mudés a LA però jo no ho veia clar... La primera vegada que vaig estar a Los Angeles no m’havia agradat gens però al final vaig dir: reina o ara o mai! Vaig agafar els meus bàrtols i apa a creuar el “charcu”.
Tot i que ja em diràs... Em vaig passar com dos mesos voltant amb l’Orli per rodatge de Troya. Vaya merder de rodatge, per cert... D’això en dic jo estar gafat!
Quan ja portàvem un temps a LA, una nit, durant un sopar a casa el Viggo i l’Àgata amb uns quants amics seus va sortir el tema del poble i de l’aventureta. Tots flipaven amb la història. Al final del sopar , un home, que va resultar que era productor, ens va començar a fer preguntes sobre el viatget i l’Àgata i jo, partint-nos el cul, li vam soltar lo de la història que ens havia donat per escriure. Al bon home se li va il·luminar la cara i tot entusiasmat ens va demanar si podia veure la llibreta vermella de la que parlàvem. Li vaig dir que no la duia a sobre, que si volia que passés un dia per casa a donar-li un cop d’ull.
I que si això i que si allò, com per art de màgia, l’Àgata i jo estàvem fent el càsting durant el qual vam començar aquesta mena de diari.
I diria que això és tot... Si m’he oblidat res doncs ja ho trobareu afegit a la versió estesa de “Les aventures i/o desventures de les vessinas assassinas”.
Part 19
Quan ja començava a ser fosc vam tornar a casa (collonets com li agrada caminar en aquest Viggo). A l’entrar no vam veure ni l’Orli ni a la Viqui i tot estava en silenci. Com que la porta de l’habitació de la Viqui estava mig oberta, vaig donar una ullada i els vaig veure a tots dos abraçadets. Vaig anar cap al sofà, on s’havia assegut el Viggo. Em vaig posar al seu costat i li vaig dir que no calia preocupar-se per ells tot acariciant-li la cara i fent-li un petó.
Com podeu comprovar hi ha hagut una pausa d’uns quants dies... L’Àgata es va posar de part justet quan explicava com li havia dit al Viggo que ja no calia preocupar-se per l’Orli i per mi. Ale! Allà enmig del càsting! El noi aquell... ja no sé com es deia, va ser molt amable i ens va portar a l’hospital amb el seu cotxe. Però això ja és una altra història tu! Només dir que tots dos estan molt bé i al pare li cau la baba de manera exagerada.
Total que sembla que seré jo l’encarregada d’acabar la història que vam començar fa uns dies...
Al dia següent de la reconciliació ja havíem de tornar cap a casa. La perspectiva de poder-hi tornar amb cotxe es va veure truncada quan la poli va trucar al Viggo per dir-li que se li endurien el cotxe com a prova del robatori i posterior segrest... A bones hores!! Ja ens havíem passejat per mitja comarca amb ell!
Així que ens tocaria pillar el tren altra vegada. Per horaris i bitllets vam haver de conformar-nos amb un d’aquells leeeeeeeeeeeents que paren a tot arreu. Seria un viatge llarg però tots teníem ganes de tornar a la civilització.
Al tren, li vaig dir a l’Àgata que tot i el que havia passat no m’arrepentia d’haver-hi anat. I que mirat en perspectiva havia estat una aventura d’aquelles de pel·lícula. I que si això i que si allò altre, sense saber ni com vam acabar fent una pluja d’idees en una llibreta vermella que portava i el boli Kukuxumuso del fatídic dia.
L’Orli i el Viggo van flipar al descobrir aquesta vessant creativa nostra i lo ràpid que enllaçàvem uns fets reals amb uns altres d’inventats. No donaven crèdit!
Com que estàvem en un bloc de 4 seients els 2 peps intentaven seguir les nostres notes però crec que no pillaven de la missa la meitat.
I enmig d’aquest caos inspiracional va sonar una melodia de mòbil molt familiar i jo, sense ni pensar-ho, vaig soltar “uate, aquí hay tomate...”, vaig mirar a l’Àgata i partint-nos el cul vam dir “Orlando”. El pep de l’Orli va mirar-nos dient “què?” i apa, naltrus a riure més encara. Com es nota que no ha crescut amb l’anunci del tomàquet fregit Orlando.
Quan vam arribar a Barcelona va ser el moment de les despedides. Va ser bastant... que va ser horrible vamos. Sobretot per l’Àgata i el Viggo que veien que després de decidir viure junts s’havien de separar per saber quant temps... O això pensava jo perquè molt abans del que m’esperava l’Àgata va empaquetar i en menys d’un més ja estava instal·lada a Los Angeles amb el Viggo. Això és iniciativa i el demés tonteries!!
Lo meu amb l’Orli va anar bastant bastant més lent. Que si escales a Barna durant el rodatge d’alguna peli, que si escapades al cul del món durant les vacances de l’escola, que si trobades a mig camí... Un show vamos!
Diria que mai recorreré tan món com en aquella època. Era una bogeria. Ell insistia en que em mudés a LA però jo no ho veia clar... La primera vegada que vaig estar a Los Angeles no m’havia agradat gens però al final vaig dir: reina o ara o mai! Vaig agafar els meus bàrtols i apa a creuar el “charcu”.
Tot i que ja em diràs... Em vaig passar com dos mesos voltant amb l’Orli per rodatge de Troya. Vaya merder de rodatge, per cert... D’això en dic jo estar gafat!
Quan ja portàvem un temps a LA, una nit, durant un sopar a casa el Viggo i l’Àgata amb uns quants amics seus va sortir el tema del poble i de l’aventureta. Tots flipaven amb la història. Al final del sopar , un home, que va resultar que era productor, ens va començar a fer preguntes sobre el viatget i l’Àgata i jo, partint-nos el cul, li vam soltar lo de la història que ens havia donat per escriure. Al bon home se li va il·luminar la cara i tot entusiasmat ens va demanar si podia veure la llibreta vermella de la que parlàvem. Li vaig dir que no la duia a sobre, que si volia que passés un dia per casa a donar-li un cop d’ull.
I que si això i que si allò, com per art de màgia, l’Àgata i jo estàvem fent el càsting durant el qual vam començar aquesta mena de diari.
I diria que això és tot... Si m’he oblidat res doncs ja ho trobareu afegit a la versió estesa de “Les aventures i/o desventures de les vessinas assassinas”.