Lectura comprensiva
Ahir discutíem amb el Ferran i la Mar a propòsit del darrer Harry Potter, perquè dissabte finalment vaig aconseguir arrossegar el Ferran a veure-la en VOS. El Ferran ja m'ho va dir en sortir del cine i la Mar ahir li donava suport al voltant d'un gelat: Hogwards està protegit de la màgia de Voldemort i els seus sequaços per la mort de Harry. Ells deien que el llibre ho explicava, però jo me l'acabava de llegir (me'l vaig començar a llegir el dia després d'haver-la anada a veure en català, és a dir el dia després de l'estrena) i insistia que no.
Finalment, el Ferran va canviar una mica la frase i va dir que ho deia en Harry, que en Harry ho explicava a Voldemort durant la lluita final. Aquí vaig cedir una mica, això era diferent: una cosa es que ho digués el llibre i una altra que ho digués en Harry. Hi havia quelcom en la lluita final que em portava a no acabar-me de creure en Harry.
Avui, finalment, m'ho he mirat. És veritat que en Harry explica a en Voldemort durant la lluita final, que la seva mort ha exercit sobre la gent de Hogwards el mateix encanteri (incomprensible per al sr. de les Forces del Mal) que la mort de Lily havia exercit sobre en Harry. Però en Harry fa trampa: unes pàgines abans (2), quan es reprèn la lluita al castell poc abans que es descobreixi la supervivència de l'heroi, en Harry és sota la seva capa mentre Riddle intenta penetrar les defenses del castell cridant ordres als seus homes i llençant conjurs a tort i a dret. En Harry, des de sota la capa, es dedica a llençar conjurs de protecció sobre la seva gent.
Per què ho hauria de fer, si ja estiguessin protegits? Perquè l'efecte visual de Voldemort és que els seus conjurs reboten sense més ni més. El que fa després, en verbalitzar-ho ("t'has adonat que cap del conjurs que els ha llençat els ha fet mal?"), és donar una explicació raonable (tot i que ell sap que és falsa) als temors d'en Voldemort. De fet, si la protecció existís, no caldria matar Voldemort, oi? En Harry, doncs, està lluitant una guerra psicològica: ha entès que en Voldemort és humà i, per tant, reu de la psique (també per això deixa de dir-li Voldemort i li torna a dir pel seu nom: Tom Riddle; l'està humanitzant davant dels seus seguidors, els dels dos bàndols, l'està degradant a la categoria humana).
De fet, més endavant, quan explica el cas de la Vareta del Major, ara en mans de l'Innominable, en Harry tampoc no està segur que la vareta sigui seva, però sembra el dubte en Voldemort amb una pregunta:
"sap la teva vareta que el seu antic amo ha estat desarmat?" (Mentre pren fortament la vareta d'en Draco a la seva mà.)
No és un fet: Harry no sap si la vareta és seva, però en té prou que en Voldemort dubti, perquè el punt flac d'en Voldemort és la por: la por de morir (els horricreus), de no ser encara prou poderós (la vareta màgica), la por als errors... en Riddle encara no entén que la màgia neix dins seu. Altre cop la guerra psicològica: és el poder del coneixement per sobre de la força.
Al Ferran ja l'he convençut. És menys romàntic i màgic que la seva interpretació, però crec que està suficientment documentada i que converteix la saga en quelcom molt més interessant que l'eterna lluita del bé contra el mal: és el retrat d'un procés de maduració. És quelcom que avui dia no passa tan sovint...
Finalment, el Ferran va canviar una mica la frase i va dir que ho deia en Harry, que en Harry ho explicava a Voldemort durant la lluita final. Aquí vaig cedir una mica, això era diferent: una cosa es que ho digués el llibre i una altra que ho digués en Harry. Hi havia quelcom en la lluita final que em portava a no acabar-me de creure en Harry.
Avui, finalment, m'ho he mirat. És veritat que en Harry explica a en Voldemort durant la lluita final, que la seva mort ha exercit sobre la gent de Hogwards el mateix encanteri (incomprensible per al sr. de les Forces del Mal) que la mort de Lily havia exercit sobre en Harry. Però en Harry fa trampa: unes pàgines abans (2), quan es reprèn la lluita al castell poc abans que es descobreixi la supervivència de l'heroi, en Harry és sota la seva capa mentre Riddle intenta penetrar les defenses del castell cridant ordres als seus homes i llençant conjurs a tort i a dret. En Harry, des de sota la capa, es dedica a llençar conjurs de protecció sobre la seva gent.
Per què ho hauria de fer, si ja estiguessin protegits? Perquè l'efecte visual de Voldemort és que els seus conjurs reboten sense més ni més. El que fa després, en verbalitzar-ho ("t'has adonat que cap del conjurs que els ha llençat els ha fet mal?"), és donar una explicació raonable (tot i que ell sap que és falsa) als temors d'en Voldemort. De fet, si la protecció existís, no caldria matar Voldemort, oi? En Harry, doncs, està lluitant una guerra psicològica: ha entès que en Voldemort és humà i, per tant, reu de la psique (també per això deixa de dir-li Voldemort i li torna a dir pel seu nom: Tom Riddle; l'està humanitzant davant dels seus seguidors, els dels dos bàndols, l'està degradant a la categoria humana).
De fet, més endavant, quan explica el cas de la Vareta del Major, ara en mans de l'Innominable, en Harry tampoc no està segur que la vareta sigui seva, però sembra el dubte en Voldemort amb una pregunta:
"sap la teva vareta que el seu antic amo ha estat desarmat?" (Mentre pren fortament la vareta d'en Draco a la seva mà.)
No és un fet: Harry no sap si la vareta és seva, però en té prou que en Voldemort dubti, perquè el punt flac d'en Voldemort és la por: la por de morir (els horricreus), de no ser encara prou poderós (la vareta màgica), la por als errors... en Riddle encara no entén que la màgia neix dins seu. Altre cop la guerra psicològica: és el poder del coneixement per sobre de la força.
Al Ferran ja l'he convençut. És menys romàntic i màgic que la seva interpretació, però crec que està suficientment documentada i que converteix la saga en quelcom molt més interessant que l'eterna lluita del bé contra el mal: és el retrat d'un procés de maduració. És quelcom que avui dia no passa tan sovint...