El Salón de Ámbar, de Matilde Asensi

Mar 29, 2013 21:50

Veieu el que us deia, no m'entenc amb aquesta pàgina. He publicat el post anterior sense voler. En fi. La pràctica porta a la perfecció (diuen).

Amb el vostre permís (quatre lectors si es que mai ho llegeix algú xD) i a falta de res millor començaré la meva aventura de crítica amb l'últim llibre que he llegit: "El Salón de Ámbar" de Matilde Asensi

Per poc que em conegueu veureu enseguida perquè el llibre em va cridar l'atenció. Una història de lladres d'art, una mica al estil Leverage (sorry per la mescla de referències literàries, televisives, cinematogràfiques, etc), estava destinada a caure al meu e-reader. Amb la gràcia afegida de que els lladres s'anomenen a ells mateixos el "Grupo de Ajedrez" i els seus sobrenoms son noms de peces d'escacs. Des del Rei, que dirigeix el 'cotarro' fins a la Peó, que du a terme la feina bruta. I per alguna raó que desconec els escacs sempre han sorgit certa fascinació en mi.

La trama narrada en primera persona està mancada de ritme pel meu gust. Desconec si era la intenció de l'autora, però el caràcter asèptic, sec i fins a cert punt desapassionat de la Peó, presenta tota la història i la resta de personatges (a través de la seva relació amb ella) sota una llum descafeïnada i insípida.

Rica en termes d'informació i referències històriques per ubicar l'objecte a robar, els motius de que sigui un tresor amagat i l'esperat desentrellat del "mapa del tresor", m'he trobat davant una història d'intriga narrada sense tensió. Una cerca del tresor narrada sense misteri on l'únic que em feia voler seguir llegint era l'extraordinari tresor rere el qual els protagonistes 'corrien' (i les comes venen perquè el verb córrer no és literal precisament). Hi he trobat a faltar la sensació de perill que tendeix a acompanyar aquest tipus d'històries, la sensació d'anar contra rellotge o estar fugint d'algú, bo o dolent. Així com els indispensables membres dubtosos de l'equip o personatges que no saps massa bé si son realment bon o dolents. Aquí tots eren senzillament plans.

Reconec que el final m'ha sorprès i ha endolcit una mica una lectura més insípida del que podria haver estat donada la història. Però no prou per canviar la sensació de que tot i no ser un mal llibre tampoc l'aniria recomanant a crits.

No ho sé, potser com diu ma mare, tinc la sensació que la història era bona però que no estava prou ben explicada. Potser sóc massa exigent. Potser soc una snob que es creu qui sap què però que no sap reconèixer la bona literatura. Potser estic massa acostumada al món dels fanfics amb les seves dinàmiques i el fet que en ells els personatges són coneguts, plens de vida i emocions, carismàtics i, bons o dolents, sempre estimats o odiats en proporcions bíbliques. Possiblement una mescla de tot plegat. El cas és que si he de donar-li una nota de l'1 al 5, com les estrelletes típiques, jo tiraria cap a les 2 o 3 com a molt.

crítica, me, book

Previous post Next post
Up
[]