Бессонница
Click to view1
Damunt de tu només les flors.
Eren com una ofrena blanca:
la llum que daven al teu cos
mai més seria de la branca.
Tota una vida de perfum
amb el seu bes t’era donada.
Tu resplendies de la llum
per l’esguard clos atresorada.
Si hagués pogut ésser sospir
de flor! Donar-me com un llir
a tu, perquè la meva vida
s’anés marcint sobre el teu pit.
I no saber mai més la nit
que al teu costat fóra esvaïda.
2
Aquesta nit un mateix vent
i una mateixa vela encesa
devien dû el teu pensament
i el meu per mars on la tendresa
es torna música i cristall.
El bes se’ns feia transparència,
si tu eres l’aigua, jo el mirall,
com si abracéssim una absència.
El nostre cel fóra, potser,
un somni etern aixís de besos
fets melodia i un no ser
de cossos junts i d’ulls encesos
amb flames blanques i un sospir
d’acariciar sedes de llir.
3
Jo et pressentia com la mar
i com el vent, immensa, lliure,
alta damunt de tot atzar
i tot destí.
I en el meu viure
com el respir.
I ara que et tinc
veig com el somni et limitava.
Tu no ets un nom ni un gest.
No vinc
a tu com a l’imatge blava
d’un somni humà.
Tu no ets la mar
que és presonera dins de platges,
tu no ets el vent pres en l’espai.
Tu no tens límits; no hi ha, encar,
mots per a dir-te, ni paisatges
per sê el teu món, ni seran mai.